dilluns, 24 de març del 2014

Comunicat de l'AEPD Associación española de pediatria

http://www.aeped.es/comite-lactancia-materna/noticias/comunicado-lactancia-materna-malnutricion-materno-infantil

Comunicado del Comité de Lactancia Materna de la AEP sobre lactancia materna en situaciones de riesgo de malnutrición materno-infantil Comité de Lactancia Materna de la AEP


 El Comité de Lactancia Materna lanza un comunicado en relación con las noticias publicadas en medios de comunicación que incluyen recomendaciones de incluir leche artificial en los bancos de alimentos para madres malnutridas por falta de recursos.

Lactancia materna en situaciones de riesgo de malnutrición materno-infantil

14 de marzo de 2014.

 En relación con las noticias publicadas en los medios de comunicación que llaman la atención sobre el hecho de que cada vez hay más madres malnutridas por falta de recursos, que no pueden dar el pecho a sus bebés, por lo que se recomienda incluir leche artificial en los bancos de alimentos, el Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría quiere dejar constancia de los siguientes datos:
     Numerosos estudios científicos respaldan la capacidad de la leche materna para cubrir las necesidades nutricionales del niño, incluso en situaciones especiales de la madre, por lo que la alimentación con leche materna es el mejor "seguro de vida" para el lactante (1-6). Por desgracia, está muy extendida la idea errónea de que la alimentación inadecuada, puede comprometer la capacidad de las mujeres de amamantar adecuadamente a sus hijos. El estado nutricional de la madre no modifica significativamente la composición de la leche materna. Las variaciones de la dieta de la madre pueden cambiar el perfil de ácidos grasos –sin afectar al contenido graso total– y algunos micronutrientes, pero no se relacionan con la cantidad de leche ni con su calidad. La leche de toda madre, a pesar de que ésta presente una malnutrición, posee un excelente valor nutricional e inmunológico. El cuerpo de la madre siempre prioriza las necesidades del bebé y, por ello, la mayoría de los nutrientes, como el hierro, zinc, folato, calcio y cobre, aun cuando la madre esté desnutrida, se siguen excretando en la leche en un nivel adecuado y estable, a expensas de los depósitos maternos (4,7,8).
   Los niños alimentados con leche materna están protegidos frente a muchas enfermedades e infecciones en los primeros años de vida (9), lo cual es particularmente importante en las poblaciones socioeconómicamente más desfavorecidas.
   En los casos de hambrunas y catástrofes y cuando existe riesgo de desnutrición infantil, la medida recomendada por la Organización Mundial de la Salud (OMS) es promocionar y apoyar la lactancia materna, que garantiza el correcto desarrollo del bebé, y mejorar la dieta de la madre (2,3).
   Deben evitarse las donaciones no solicitadas o incontroladas de sucedáneos de la leche materna, porque pueden hacer peligrar la lactancia materna (10). Por el contrario, hay que centrar la atención en la protección y apoyo de la lactancia materna. La alimentación con sucedáneos de la leche materna supone un gasto económico importante para las familias y para la sociedad (7,9,11).

Con base en estos hechos, el Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría establece las siguientes recomendaciones:
    Cuando existe un riesgo de desnutrición infantil, resulta prioritario favorecer la lactancia materna y mejorar la nutrición de las madres, para ello se deben encaminar los esfuerzos a ayudar a las madres a iniciar y mantener la lactancia y destinar las ayudas sociales a mejorar su alimentación.
   No debería proporcionarse a las familias leche artificial gratuita, salvo en casos de verdadera necesidad, si existe indicación médica para ello y garantizando siempre que se puede suministrar durante todo el tiempo que el bebé la necesite. En muchas ocasiones, la "ayuda" puntual que reciben estas madres provoca el cese de la producción de leche materna, con el riesgo incrementado para la salud que ello conlleva (9). Además, hay que tener en cuenta la gran carga económica que supone para esas familias comprar leche artificial durante el resto de la lactancia, lo que representa un problema añadido a su situación previa.

Conclusiones

 Por todo lo anterior, se desaconseja suministrar, de forma gratuita e indiscriminada, sucedáneos de leche a lactantes de familias en riesgo socio-económico, independientemente del estado nutricional de la madre. Los esfuerzos deben orientarse al apoyo intensivo de la lactancia materna en aquellas madres que así lo deseen, mejorar la alimentación y nutrición de las madres lactantes y orientar las políticas sociales y laborales para una mejor conciliación familiar.

Final d'una etapa

La Elisa, vol compartir amb nosaltres la seva experiència amb la lactància. Així és com ella ha viscut aquest període tan meravellós, però amb algunes dificultats.

Gràcies Elisa


Gelida, 8 de març de 2014.
Avui s’ha acabat la nostra lactància. Quina casualitat, justament el Dia de la Dona, pensava quan me n’he adonat. Si m’haguessin dit ara fa dos anys i tres mesos que arribaríem fins aquí no m’ho hagués pas cregut. Durant l’embaràs tenia clar que volia donar el pit, però quan la gent m’ho preguntava recordo que així i tot sempre deia “Home, la idea és donar-li el pit...si puc”. És a dir, creia que estava convençuda però em reservava una petita parcel·la al dubte, a la por, al “i si...”. Fins que un dia la Montse, una llevadora amiga meva, m’ho va preguntar i li vaig respondre això i em va etzibar un “I tant que podràs! Si vols, pots.” Va ser la primera vegada que vaig experimentar el que després he descobert que en diuen l’empoderament de les dones. Vaig prendre consciència que el que fes amb aquella criatura depenia de mi, i que els casos en els que no es pot donar el pit per qüestions patològiques són un percentatge ínfim, que en la resta dels casos és un tema de voluntat, de recolzament, d’informació, d’assessorament.
Així doncs, quan va néixer la Mariona, i ja durant les dues hores de pell amb pell que agraeixo profundament a l’hospital, ja me la vaig posar al pit. Les infermeres, molt atentes, anaven venint i m’aconsellaven sobre postures, em recordaven que la lactància materna havia de ser “a demanda” i intentaven que la Mariona obrís bé la boca. Però no hi havia manera. S’enganxava, però no ho feia correctament, no la notava succionar, fer el buit. I van arribar les mugroneres. Una de les infermeres ens va aconsellar unes mugroneres perquè la petita obrís millor la boca, però feien més nosa que servei. Vam deixar l’hospital molt desconcertats, sense pujada de la llet, amb dos discos de làtex molt incòmodes que ens acompanyaven a tot arreu i una nena que sortia de l’hospital amb 2kg700g, al límit dels temuts “biberons de reforç”. Marxava atemorida, amb la por que la pesessin a la següent revisió i descobrissin que “no havia guanyat”, com solen dir. Jo estava insegura, amb por, expectant. Seria capaç d’aconseguir alimentar la meva filla com havia somiat? Què faria si no guanyava el pes marcat per aquelles taules que tenien els pediatres?
I llavors van arribar els meus àngels de la guarda, aquelles persones a les que dec la meva lactància meravellosa: les assessores de lactància. Primer la Montse, la llevadora que m’havia ensenyat què era l’empoderament i que en aquell moment era assessora al grup de suport a la lactància de Sant Sadurní d’Anoia, que em va animar a anar aquell divendres al CAP a la seva trobada setmanal. La Mariona tan sols tenia quatre dies. Allà vaig conèixer la Luli, també assessora de lactància, que va corregir-nos la postura, va mirar si la Mariona tenia algun tel que li impedís mamar correctament i que va dir-me que no passava res per donar el pit amb mugroneres, que ja les aniria retirant (o no, perquè tampoc era important), però que sobretot em va donar molta força, juntament amb la Montse i les altres mares del grup, per tirar endavant. Aquell “Ho esteu fent molt bé” ens va salvar. Ja veus tu quina frase més senzilla i més tonta, no? Doncs per mi va ser un flotador en aquell mar d’incerteses. Sí que podria. Ara ja no ho intuïa, ara HO SABIA.
Però les dificultats no van acabar aquí. De fet, només acabaven de començar. Al cap d’uns dies la Mariona es va agafar bé, i vaja si va fer-ho. Superada la pujada de la llet van aparèixer les primeres clivelles, ara crec que en gran part provocades per les mugroneres, que es movien, que feien fricció amb la pell delicada del mugró, però clivelles al cap i a la fi. Feien mal, però el dolor era perfectament suportable, i a més estava molt animada perquè a la revisió dels 10 dies la Mariona ja havia guanyat pes. Però el més dur estava per venir. De cop, em va començar a fer molt mal quan mamava. Succionava amb força, amb molta força (qui m’ho hauria de dir, quan al principi mamava com un pardalet...!) i em feia molt de mal. Quan ella acabava de mamar el mugró em quedava blanc, em sentia bategar el cor al mugró durant més de 15 minuts després que ella acabés de menjar, amb un dolor intensíssim, com si me l’hagués enganxat amb la porta d’un cotxe. I del blanc passava al morat, i del morat anava tornant a poc a poc al seu color normal. I així cada vegada que mamava, que creieu-me, en un nadó de 10 dies són moltes, o almenys a mi m’ho semblaven. Quan començava a moure’s neguitosa, anunciant-me que s’acostava la següent presa, em posava a tremolar, a plorar, m’entrava el pànic. Com podia ser que em fes tant de mal? Seria així tota la lactància? Com m’ho faria per aguantar tant de dolor durant 6 mesos?
Una molt bona amiga que també és assessora de lactància i doula em va insinuar que podia tractar-se d’un problema circulatori, però com que no podia valorar-ho perquè estava molt lluny (llavors vivia a Brasil), em va encoratjar a anar al grup de suport a la lactància de Gelida, el meu poble. I allà vaig re-conèixer la Lluïsa, també assessora i doula, a qui ja coneixia però amb qui encara no havia parlat del tema. I altre cop em va salvar un àngel de la guarda. Va mirar com mamava la Mariona i em va dir que la postura era correcta, que no podia venir per aquí el dolor, i que si la Luli ja m’havia confirmat la no-existència de tels, només podia ser Síndrome de Raynaud. Apa, i ara què? Què era això del Raynaud? I per què a mi? Amb aquest diagnòstic vaig tornar a la Montse, la primera assessora, que em va explicar que era un problema circulatori, de vasoconstricció, tal com havia apuntat la Judith, i que tenia solució (se’m va obrir el cel!). M’havia d’aplicar calor local abans de donar-li el pit, donar el pit en llocs càlids, prendre begudes calentes (sense cafeïna ni teïna, que també són vasoconstrictores) i, el més important, no afrontar la presa de pit amb por i estrés, perquè l’adrenalina empitjorava molt aquest síndrome. Vaig millorar, però em seguia fent mal, i el més curiós era que quan estava amb la Lluïsa i les altres mares al grup de lactància donant el pit no em feia tant de mal com quan estava sola a casa, on el dolor encara era terrible, fins al punt que comptava els minuts que la tenia al pit i quan en feia 10 exactes la treia entre llàgrimes (seves i meves). Vaig tornar a trucar a la Montse, aquesta vegada desesperada, al límit, i li vaig confessar que no em sentia amb forces, que no podria seguir. Em va aconsellar que visitéssim una osteòpata especialista en nadons, perquè si malgrat l’aplicació de calor local el dolor no havia millorat sospitava que aquesta força extrema que utilitzava la meva filla per mamar podia estar relacionada amb una contractura (havia estat encaixada des de la setmana 32 i va néixer la 41...). També em va donar un consell que no oblidaré mai. Em va dir que si mai em tornava a trobar desesperada, deixés tot el que estava fent, em despullés, despullés la nena, ens fiquéssim al llit, l’abracés, i plorés fins que ja no pogués més. Que després ho veuria tot diferent. I així ho vaig fer.
Al cap de dos dies érem a l’osteòpata. Se la va mirar, i sense que jo li comentés res va dir-me que tenia molt contracturada tota la zona del coll i els maxil·lars, segurament degut a què havia estat encaixada moltes setmanes abans del part. Amb petits massatges i suaus pressions, però sobretot amb moltíssima delicadesa, la va tractar en dues sessions, i voilà! la Mariona no només va començar a mamar sense fer-me mal sinó també a dormir millor, els còlics li van remetre i va arribar la pau. No m’ho podia creure. Donar el pit sense dolor per primer cop! Era màgic, increïble, meravellós, místic! Tot aquell dolor va anar a parar a un raconet molt fosc de la meva memòria i vaig començar a gaudir –ara sí!- de la nostra lactància.
I així han anat passant els mesos, i el que jo pensava que serien 6 al final han estat 27, qui m’ho havia de dir. 27 mesos d’autèntica felicitat, amb alguns contratemps (alguna mastitis, algun punt de llet, molta son...) però 27 mesos molt feliços, plens de mirades, de carícies, d’intimitat, de dolçor...27 mesos nostres.
Ara bé, cap als dos anys alguna cosa va començar a remoure’s. Vaig començar a notar cert agitament, i semblava que ella ho notés i encara estava més demandant, cosa que a mi em posava molt nerviosa: era un peix que es mossegava la cua. Vaig decidir retirar-li el pit de dia, pensant que seria millor per les dues limitar les preses diürnes a les migdiades del cap de setmana (entre setmana dormia a l’escola) i a les nits. Li vaig explicar que de dia “les tetes dormien” i que “només sortien quan ella havia de dormir, que quan ara volgués lleteta de dia hauria de prendre un gotet de llet amb xocolata”. Va somicar les primeres tres o quatre vegades que m’ho va demanar (a mi se’m trencava el cor...) però vaig aguantar, explicant-li cada vegada amb veu calmada i mentre l’abraçava que no podia ser, i finalment ho va entendre. L’agitament va desaparèixer i vam poder tornar a gaudir de les preses nocturnes (abans d’anar a dormir i un parell de cops durant la nit) i de les migdiades de cap de setmana. Ella també estava més tranquil·la, perquè va deixar d’estar pendent del meu escot cada vegada que me l’asseia a la falda per jugar o que l’agafava a coll. Al principi em sentia malament, però poc a poc em vaig adonar que havia pres la decisió correcta, perquè sinó l’agitament hauria acabat amb la nostra lactància de manera brusca i dolorosa per a les dues. Ara fa un mes i escaig vam començar a fer les migdiades a la seva habitació (per la nit fem collit amb un bressol unit en sidecar al nostre llit), i amb el canvi d’habitació vam suprimir també les preses de les migdiades de cap de setmana. Ara ens enduem un biberó de llet de soja o de vaca -segons el dia-, ben tebió, m’estiro al seu costat i se’l pren soleta. Quan acaba, em dóna les mans i m’espero al seu costat fins que s’adorm. No hi ha hagut llàgrimes.
Però ara fa dues setmanes, una perla de llet punyetera m’ha fet plantejar acabar del tot amb la lactància. Com que cada vegada mamava menys, aquests darrers mesos he tingut petites mastitis i vàries perles de llet, però anaven marxant. Ara bé, aquesta última perla de llet ha estat molt persistent i s’ha ajuntat amb què he tingut la sensació per primera vegada en més de dos anys que havia arribat el moment. No sé com explicar-ho, però ho sentia. Li vaig explicar que “la mama tenia una mica de mal als pits i que no podria donar-li més teta” i ella –l’adoro infinit- va anar a buscar unes fantàstiques tirites del Mickey Mouse, me’n va posar una a cada pit i em va dir, “Ja està!”. I no m’ha demanat més pit. Per la nit, pugem un biberó a l’habitació familiar, i fem com a les migdiades: se’l pren, me’l torna buit, em dóna les manetes i ens adormim. Sense llàgrimes. Haig de confessar, però, que jo sí que he plorat. Tot i que estic feliç perquè el procés ha estat planer i bonic, molt més del que m’hauria imaginat, hem tancat una etapa preciosa, meravellosa, única i irrepetible. I no puc evitar plorar quan penso que la nit del 7 al 8 de març de 2014 va ser la darrera que la meva filla va fer allò que havia fet totes i cadascuna de les nits de la seva vida: adormir-se dolçament al meu pit.
No voldria acabar aquestes línies sense agrair als meus àngels de la guarda tot el que han fet per mi i per la Mariona. Gràcies Montse Rota, Luli Martín, Lluïsa Plans, Judith Aragonés, Montse Rubio (osteòpata), gràcies també a totes les mares que ajudeu amb la vostra experiència les que mares que comencen, amb paraules dolces, encoratjadores, poderoses. Gràcies també al meu marit, que sempre m’ha recolzat i escoltat, sense qüestionar-me mai. Sense tots vosaltres aquesta petita història no hauria estat possible. I gràcies també a la meva filla, per donar-me l’oportunitat de ser tan feliç i per posar-me les coses tan fàcils. T’estimo, petita.
Elisa.

TORNE'M-HI

Tornem a la càrrega.
Aquest dimarts recomencen les trobades amb novetats.
Cada dimarts de 2/4 de 5 fins a 2/4 de 7, ens trobarem a la sala d'espera de la llevadora, al cap de Gelida, al segon pis. S'hi accedeix des de l'ascensor de l'entrada al Cap, abans d'entrar al vestíbul.
I hi serem dues assessores, la Montse Rota, llevadora, i jo la LLuïsa Plans, doula.

Us hi esperem.

diumenge, 15 de setembre del 2013

IMPORTANT I URGENT

Per motius personals no hi haurà més reunions del grup de lactància durant una temporada. Tant aviat com sàpiga res us ho faré saber.
Si teniu alguna consulta urgent podeu preguntar-me com sempre al telèfon i miraré d'ajudar-vos tant com pugui.
Gracies per tantes bones estones i espero poder tornar a trobar-nos ben aviat.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Al setembre hi tornem

Encara no és segura la data, però probablement començarem les trobades el dimarts 10 de setembre, tant aviat com ho sàpiga us ho confirmo.

Lactància i metges

1 hora de lactancia en la carrera de medicina

En aquest enllaç de la revista Bebés y más, Mireia Long entrevista a Kika Baeza, metge i consultora de lactància,

dilluns, 15 de juliol del 2013